Publicat per 
Publicat per
Debat2el PAC 4 Exploració i experimentació
- Maria del Carme Carretero Pons says:
Hola Manuel,
m’agrada molt la teva proposta, la qual és força impactant sobretot pel que fa a la transformació de la teva cara i el teu cos al llarg de l’acció performativa i en relació al temps i als materials que utilitzes, que són encertats i funcionen molt bé. Tant el principi com el final són realment impressionants, et felicito. També és molt interessant la imatge que generes en el minut 1:36 del vídeo, terrestre però plena de deformitat i destrucció.
Per la següent prova, per exemple, canviaria de perspectiva per l’enregistrament audiovisual, d’espai/ubicació, d’il·luminació, de posició corporal, de manera de moure’t i de manera d’utilitzar els materials, que podria ser més agressiva o diferent a aquesta vegada com, per exemple, amb globus de pintura o una pistola de pintura. També provaria una altra música, ja que aquesta és molt explícita i repetitiva.
Per exemple, com seria pintar-te de vermell i amb fang estirat a terra? Com si les cames no et funcionesin. O com seria fer-ho de forma col·lectiva, apel·lant a un gran nombre de cadàvers exposats a terra.
Per donar-te una altra referència artística, pots donar un cop d’ull a l’acció i obra de La Ribot, juntament amb Juan Loriente, la peça distingida Nº45, on els dos performers es pinten de vermell. (https://www.laribot.com/work/57) Espero que t’agradi!
Salutacions,
Carme Carretero
- Marina Pérez Garrido says:
Hola, Manuel,
Trobo que has explicat molt correctament el fet que tothom pot ser candidat a morir quan es troba en una situació com una guerra, o simplement per trobar-se davant d’una persona armada.
El que més m’agrada en tot cas és que amb la teva acció busques la manera de “tacar”, fer visible l’assassí i el seu crim, ja que tot i que l’acte comès té conseqüències, l’agressor no queda marcat, per dir-ho així. Penso que quan una persona s’atorga el poder per decidir sobre la vida d’algú altre, sobretot de forma violenta, és just per a tothom, per a la víctima però també per a la societat visualitzar l’error. En molts casos és important saber que podem millorar com a societat, no només individualment. Com dius, en el moment de fer disparar l’arma, no importa a quina banda hi siguis o per a qui estiguis lluitant, es tracta d’un individu arravatant la vida d’un altre.
En conclusió, el que més destacaria de la teva performance és la visibilitat que dones a un problema que continua produint-se tot i trobar-nos en una època avançada i democràtica com és la guerra, el patiment, i el vessament gratuït de sang de persones innocents. Tanmateix, és molt interessant com intentes plasmar el paper que juga la persona que empunya l’arma i arravata una vida.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per
Debat2el PAC1. Activitat flash de presentació
- Albert Iglesias Aulet says:
Bon dia, Manuel,
Gràcies per compartir aquesta performance. No la coneixia i m’ha deixat completament fascinat.
Veig el primitiu, el gènere i els cossos, el fang com a element fonamental de l’escultura, l’horror i la bellesa més pura juntes, allò que canvia, però comparteix el mateix origen… Una posada en escena molt potent tant per la il·luminació, l’escenografia, els gestos i la visceralitat de l’acció.
El punt de contacte principal amb la performance de Signe Pierce “American Reflexxx” penso que és la qüestió de la identitat. El cos cobert que desprèn ambigüitat, que desconcerta, i que en aquesta transformació obre escletxes a la imaginació, al judici, a les pressuposicions.
Destacaria el fet que l’artista dialoga amb la matèria i el seu cos de manera cega. Conèixer el cos, les formes, com aplica els pigments, la palla… i com amb un ressò ancestral articula imatges i conceptes tan humans.El so de la seva veu, la paraula, el so dels materials que utilitza i el de les planxes de ferro m’evoquen al món del passat, als rituals i al dolor dels cossos.Per acabar, volia compartir una performance de Miquel Barceló, que també m’ha fascinat des que la vaig veure. Es titula “Paso Doble”, i també empra el fang com a llenç i com a material amb el qual dialoguen els mateixos cossos.
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=rhUWkEqYPt0- Manuel Castro Báez says:
Bon dia Albert
Moltes gràcies pel teu comentari. Estic totalment d’acord a com analitzes el treball de De Sagazan. Per això em va impactar tant quan la vaig veure per primera vegada. A més a més, m’alegra que comparteixis la performance de Miquel Barceló. És una peça que ja coneixia i que també m’impacta molt per la seva visceralitat i organicitat compartida amb Transfiguration amb el fang com a element comú i mitjà de destrucció i creació.
Salutacions
Manuel Castro Báez
-
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Publicat per 
Debat0el Benvinguts i benvingudes!
No hi ha comentaris.
Les intervencions estan tancades.
Heu d'iniciar la sessió per escriure un comentari.
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Manuel,
En aquesta segona iteració ho transmets tot amb el teu cos, fins i tot el so es produeix amb la interacció del teu cos amb l’espai i els seus objectes. Crec que aquests canvis li donen una nova realitat molt interessant.
La teva performance agafat un aire de bodi art, on s’agafa el cos com a tema principal. Aquest art corporal inclou un conjunt de tècniques que modifiquen el cos. En la teva performance passes d’un cos uniformat preparat per la lluita, transformat en un cos despullat que mostra tota la seva delicadesa i vulnerabilitat. És una experimentació entre art i vida quotidiana, posant l’art com una forma de protesta i buscant una reacció de l’espectador.
Art Make-Up és una performance de Bruce Nauman on qüestiona que fan els artistes, que és l’art i com és fa. En aquesta performance Nauman és maquilla ell mateix i ho fa en quatre parts. La primera es maquilla de color blanc, la segona de color rosa, la tercera de color verd i la quarta i última de color negre. Ell planteja l’exposició de la performance amb quatre pantalles on simultàniament es projecten les quatre parts de l’acció on en cada una es maquilla d’un color diferent. Aquesta performance tot i reivindicar temes diferents et podria ser inspiradora per la teva propera iteració.
https://www.moma.org/learn/moma_learning/bruce-nauman-art-make-up-no-1-white-no-2-pink-no-3-green-no-4-black-1967-1968/
La idea de buscar una localització en un espai públic em sembla molt bona idea. Un escenari en un espai públic et pot dotar de més llibertat de moviment en l’acció amb la que impregnes el teu cos de sang artificial. Ho dic per el límit que t’has posat amb el llençol en aquesta acció. Potser podries provar d’interactuar amb superfícies del mateix espai públic impregnant de sang l’espai i impregnant el teu cos amb l’espai, insistint amb la debilitat de l’esser humà davant la brutalitat de la guerra.
Bona feina Manuel, esperant la peça final!
Salutacions
Bon dia, Manuel,
En aquesta segona iteració aportes una visceralitat que pot resultar clau en la teva proposta, considero que és un encert.
Et plantejaré algunes preguntes i propostes per intentar tenir sota control totes les decisions que es prenguin per l’acció final.
Primerament, els nens (crec) o persones de fons, destorben o formen part del discurs? Considero que, gravar aquesta acció al costat d’una escola al moment del pati, podria aportar-li una rotunditat molt severa si aquesta fos la teva intenció. Em refereixo a tenir aquest soroll de fons, per tant, si no és viable, també et podries plantejar anar a gravar els nens durant el pati i després fusionar aquest àudio amb el propi de l’acció. Això parlaria directament de les (no) generacions futures, de la innocència violada i massacrada… Em ve al cap el vers de “Sa cançó de Son Coletes” de Guillem d’Efak on, a través d’una mescla de referències a les Revoltes Foranes, les Germanies i a la Guerra Civil a Mallorca, recita: “Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans: els pobres, més bocaclosa i més vídues plorant plorant; i no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.” Et deixo l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=9bTROJ51AdM
Per altra banda, has pensat en un pla zenital (em ve al cap el de 300: https://images.app.goo.gl/TsmvjSs53QdmmtQv9). Crec que pot resultar molt més poètic el fet que la càmera estigui enfocant des de l’aire, des d’on prové la destrucció, les bombes… A més, et pot solucionar el fet que no se’t vegi el rostre, però que puguis incloure tot el cos alhora. També, si duguessis un casc o barret de soldat, podries despersonalitzar l’acció i fer-la universal, evocant a qualsevol soldat de qualsevol guerra. I, també, m’han despistat els calçotets blaus amb algunes ratlles… Havies pensat de dur-ne uns de color carn? Crec que emfatitzaria el fet de despullar-se, de perdre la intimitat i la identitat pròpia, de trobar-se exposat i violentat enmig d’aquesta situació.
Per acabar, dir-te que el soroll de la sang i l’efecte sobre la pell és brutal. Has pensat de “jugar-hi” de manera més frenètica, més psicòtica, més sobtada? Això podria parlar també de les conseqüències psicològiques de la guerra, de la bogeria en la qual estan immerses les persones, del que pot arribar a veure una persona i fins i tot estar impassible, i com això l’afecta de per vida.
Dos detalls més… Evitaria que es veiés el plàstic de sota la tela en tot moment (si ho fas en un espai exterior, no faria falta el plàstic, però si ho fas en un interior, sigui pla zenital o no, l’enquadraria en la tela). I, en cas de no canviar el pla, repensaria si hi hauria un element més idoni que la galleda vermella, i en cas que no, li trauria l’etiqueta que es veu.
Res més, espero que els comentaris et serveixin per reafirmar el concepte i acabar de definir i contemplar alguns aspectes. Enhorabona i seguim!
Hola Manuel,
Com et vaig comentar a l’anterior entrega em sembla que la teva proposta és molt interessant, i després de veure l’evolució ho continuo pensant, més encara.
Crec, malgrat això, que el fet d’escoltar en silenci el so de la sang esquitxant a terra té alguna contraindicació, ja que penso que el so de les bombes de l’antic vídeo també era molt potent i ajudava potser a situar i contextualitzar l’acció. Potser estaria bé combinar fragments de soroll amb silenci o el so del vídeo normal, espero que et pugui servir la idea.
Sobretot destacaria la idea final que has aportat de deixar la silueta del cos en sang al llenç en blanc, i crec que és molt bona idea el que esmentes de contextualitzar l’acció en un espai abandonat o en runes de cara a la presentació final.
Molt bona feina.
Marina