Bon dia
En aquest segona iteració he volgut treballar amb una intenció experimental per veure quines són les percepcions de l’espectador.
En aquesta ocasió he fet servir sang artificial per tacar-me el cos. Tal i com em proposava la Maria del Carme Carretero he volgut fer un ús del color vermell d’una manera semblant a l’acció de La Ribot i Juan Loriente a la Peça distingida Nº45 (https://www.laribot.com/work/57).
En aquesta peça he prioritzat l’escenificació i he deixat de banda les qüestions tècniques per centrar-me en el resultat visual.
He decidit treballar amb un pla d’enregistrament en què el cos és el protagonista. Pràcticament en tota la gravació el meu rostre roman fora de càmera. La intenció és allunyar-me de qualsevol identificació de la persona o personatge amb la idea de transmetre que qualsevol, en aquest cas, militar pot ser l’individu representat.
Amb l’acció de treure’m la roba, l’uniform, he volgut transmetre la idea de que sota d’aquest el que trobem és el cos d’una persona. D’alguna manera una víctima més del sistema polític i bèl·lic. En un conflicte armat l’assassí pot molt fàcilment esdevenir l’assassinat. A més a més, he volgut mantenir aquesta mena de gaudi per part del protagonista que ja era present a la iteració anterior.
També, en aquesta ocasió, he decidit prescindir de banda sonora. He deixat el so ambiental i el produït per la sang en ser manipulada per veure quines sensacions provoquen.
Quant al llenç en blanc, la idea és representar amb ell la innocència i vulnerabilitat de les víctimes. En contraposició tenim la taca de sang que representa una silueta humana i que finalment és l’únic rastre que queda com a empremta del desastre.
Per a la iteració final estic mirant de trobar un espai públic amb algun edifici derruït que pugui aportar noves capes de significat i ajudi a contextualitzar la meva obra.
Podeu veure la meva proposta a l’enllaç: https://drive.google.com/file/d/1sz92B-Y07s_OO-IHdkMk_WNny6evtEdo/view?usp=sharing
Salutacions
Manuel Castro Báez
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola Manuel,
En aquesta segona iteració ho transmets tot amb el teu cos, fins i tot el so es produeix amb la interacció del teu cos amb l’espai i els seus objectes. Crec que aquests canvis li donen una nova realitat molt interessant.
La teva performance agafat un aire de bodi art, on s’agafa el cos com a tema principal. Aquest art corporal inclou un conjunt de tècniques que modifiquen el cos. En la teva performance passes d’un cos uniformat preparat per la lluita, transformat en un cos despullat que mostra tota la seva delicadesa i vulnerabilitat. És una experimentació entre art i vida quotidiana, posant l’art com una forma de protesta i buscant una reacció de l’espectador.
Art Make-Up és una performance de Bruce Nauman on qüestiona que fan els artistes, que és l’art i com és fa. En aquesta performance Nauman és maquilla ell mateix i ho fa en quatre parts. La primera es maquilla de color blanc, la segona de color rosa, la tercera de color verd i la quarta i última de color negre. Ell planteja l’exposició de la performance amb quatre pantalles on simultàniament es projecten les quatre parts de l’acció on en cada una es maquilla d’un color diferent. Aquesta performance tot i reivindicar temes diferents et podria ser inspiradora per la teva propera iteració.
https://www.moma.org/learn/moma_learning/bruce-nauman-art-make-up-no-1-white-no-2-pink-no-3-green-no-4-black-1967-1968/
La idea de buscar una localització en un espai públic em sembla molt bona idea. Un escenari en un espai públic et pot dotar de més llibertat de moviment en l’acció amb la que impregnes el teu cos de sang artificial. Ho dic per el límit que t’has posat amb el llençol en aquesta acció. Potser podries provar d’interactuar amb superfícies del mateix espai públic impregnant de sang l’espai i impregnant el teu cos amb l’espai, insistint amb la debilitat de l’esser humà davant la brutalitat de la guerra.
Bona feina Manuel, esperant la peça final!
Salutacions
Bon dia, Manuel,
En aquesta segona iteració aportes una visceralitat que pot resultar clau en la teva proposta, considero que és un encert.
Et plantejaré algunes preguntes i propostes per intentar tenir sota control totes les decisions que es prenguin per l’acció final.
Primerament, els nens (crec) o persones de fons, destorben o formen part del discurs? Considero que, gravar aquesta acció al costat d’una escola al moment del pati, podria aportar-li una rotunditat molt severa si aquesta fos la teva intenció. Em refereixo a tenir aquest soroll de fons, per tant, si no és viable, també et podries plantejar anar a gravar els nens durant el pati i després fusionar aquest àudio amb el propi de l’acció. Això parlaria directament de les (no) generacions futures, de la innocència violada i massacrada… Em ve al cap el vers de “Sa cançó de Son Coletes” de Guillem d’Efak on, a través d’una mescla de referències a les Revoltes Foranes, les Germanies i a la Guerra Civil a Mallorca, recita: “Després d’aquesta endemesa tot romangué com abans: els pobres, més bocaclosa i més vídues plorant plorant; i no ploraven per elles, ploraven pels seus infants.” Et deixo l’enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=9bTROJ51AdM
Per altra banda, has pensat en un pla zenital (em ve al cap el de 300: https://images.app.goo.gl/TsmvjSs53QdmmtQv9). Crec que pot resultar molt més poètic el fet que la càmera estigui enfocant des de l’aire, des d’on prové la destrucció, les bombes… A més, et pot solucionar el fet que no se’t vegi el rostre, però que puguis incloure tot el cos alhora. També, si duguessis un casc o barret de soldat, podries despersonalitzar l’acció i fer-la universal, evocant a qualsevol soldat de qualsevol guerra. I, també, m’han despistat els calçotets blaus amb algunes ratlles… Havies pensat de dur-ne uns de color carn? Crec que emfatitzaria el fet de despullar-se, de perdre la intimitat i la identitat pròpia, de trobar-se exposat i violentat enmig d’aquesta situació.
Per acabar, dir-te que el soroll de la sang i l’efecte sobre la pell és brutal. Has pensat de “jugar-hi” de manera més frenètica, més psicòtica, més sobtada? Això podria parlar també de les conseqüències psicològiques de la guerra, de la bogeria en la qual estan immerses les persones, del que pot arribar a veure una persona i fins i tot estar impassible, i com això l’afecta de per vida.
Dos detalls més… Evitaria que es veiés el plàstic de sota la tela en tot moment (si ho fas en un espai exterior, no faria falta el plàstic, però si ho fas en un interior, sigui pla zenital o no, l’enquadraria en la tela). I, en cas de no canviar el pla, repensaria si hi hauria un element més idoni que la galleda vermella, i en cas que no, li trauria l’etiqueta que es veu.
Res més, espero que els comentaris et serveixin per reafirmar el concepte i acabar de definir i contemplar alguns aspectes. Enhorabona i seguim!
Hola Manuel,
Com et vaig comentar a l’anterior entrega em sembla que la teva proposta és molt interessant, i després de veure l’evolució ho continuo pensant, més encara.
Crec, malgrat això, que el fet d’escoltar en silenci el so de la sang esquitxant a terra té alguna contraindicació, ja que penso que el so de les bombes de l’antic vídeo també era molt potent i ajudava potser a situar i contextualitzar l’acció. Potser estaria bé combinar fragments de soroll amb silenci o el so del vídeo normal, espero que et pugui servir la idea.
Sobretot destacaria la idea final que has aportat de deixar la silueta del cos en sang al llenç en blanc, i crec que és molt bona idea el que esmentes de contextualitzar l’acció en un espai abandonat o en runes de cara a la presentació final.
Molt bona feina.
Marina